Dibuixar Ribes de Freser era una assignatura pendent per mi. Des de la meva infantesa, passar per Ribes ha estat sinònim de muntanya, excursió, alegria i natura. Anar a Núria cada any també era un ritual familiar, i la parada obligatòria era, justament, Ribes de Freser. Però mai era la protagonista absoluta de la jornada, era una aturada al camí, un descans abans de la tornada a la ciutat, un Cacaolat calent, quan glaçava, per continuar el trajecte amb més calor al cos, però mai l’objectiu del dia.
Per això tenia la sensació de deure-li, a la vila, una mica del protagonisme que es mereixia. I dibuixar-la és, per mi, el millor reconeixement que li podia fer. Per això no he faltat a la cita i allà estava a les 10 de matí, carregada amb el meu motxillot, i cercant un lloc per esmorzar per, després, gaudir del plaer del sketching arrecerada de la calor tocant a l’aiguabarreig dels rius Freser i Segadell.
Avui, a Ribes, no hem passat tanta calor com altres dies, però tampoc hem estat gaires els valents que ens hi hem atansat. Això sí, hem gaudit com sempre i, en el meu cas, he tancat un capítol liquidant el petit deute que tenia amb aquesta entranyable localitat.
Crònica: Àngels Prat
