Avui cap a Maià de Montcal, a la Garrotxa, un d'aquests pobles que semblen dolçament adormits, situat al marge del brogit i la fúria dels nostres temps, i que difícilment visitaries sinó fos perquè quan segueixes les convocatòries dels urbansketchers saps que toca repassar el país de manera minuciosa. Aquesta és una de les gràcies de les nostres trobades. L'altre és poder-te seure sota una església romànica com la de Sant Vicenç, o a l'ombra d'un dels carrers estretíssims que l'envolten i adonar-te que amb l'ànim situat a l'interior dels nostres quaderns, ratlla a ratlla i pinzellada a pinzellada, el matí avança ple i profitós i el temps vola, encara que el so de les campanes et vagi advertint contínuament.
I això, de fet, no és poca cosa.
Crónica: Enric Ramionet.
