Trobada d’estiu al Jardí de l’Àngel, en record de Marcel, dijous 17 d agost

Aquesta tarda ens hem trobat en una petita i arraconada plaça de Girona, que no molta gent coneix: el jardí de l’Àngel. La porta que ens hi dona entrada està presidida per una imatge que antigament es trobava al cementiri de Girona, un petit àngel de pedra. Potser per això, i tot plegat, ha estat un dia trist.

　

Les circumstàncies s’han conjuminat per fer d’aquest un dia malenconiós, on hem rumiat, tot dibuixant l’àngel que presideix la plaça i que es troba al seu interior, l’àngel Metatron, la mort d’en Marcel, el fill de l’esketcher barcelonina Amèlia Mateos que ens ha acompanyat en alguna de les nostres trobades. Hem sentit molt la pèrdua del fill de la nostra companya, i desitgem que els nostres dibuixos d’aquest dia, rendeixin homenatge a la seva memòria. T’acompanyem en el sentiment Amèlia.

El jardí ens convida al recolliment, el silenci i la meditació. Però això ja ho sabien els intel·lectuals que s’hi reunien anys ençà. Allà s’hi han plantat espècies bíbliques i mediterrànies que són símbol d’eternitat i espiritualitat: figueres, espígol, magraners, acant...Els racons ombrívols, apunyalats pels rajos de la tarda d’estiu, ens protegeixen una mica de la forta calor mentre fem anar els llapis i pinzells, practicant la nostra especial manera de meditació, el dibuix. .

Però la tarda ha estat doblement trista per la notícia que ens arriba des de Barcelona, l’atemptat a prop del mercat de la Boqueria contra innocents que "ramblejaven" durant aquesta malaurada jornada d’estiu. És difícil no deixar anar els llapis i cridar el cel envaït per la ràbia i el desconcert. Però la manera que tenim de demostrar el nostres sentiments és justament el que estem fent, dibuixar. Dibuixant, el caos es torna ordre i la ràbia, determinació.

　 

Al bell mig del jardí fem la foto de grup, on veiem un parell de membres que ens acompanyen i que , tot i que no és la primera vegada, són nouvinguts per alguns de nosaltres: la Maria i el Jordi.

　

Els dibuixos entresuen la tristor i la melangia del lloc i el moment, molts d’ells fent protagonista a l’àngel cabalístic que amb la seva ànima va crear el cub protector, d’altres, els magnífics racons d’aquest petit jardí.

Després, amb el cor colpit i la gola assedegada, prenem una clareta a una de les terrasses dels bars del barri. Ha estat una jornada trista, però el dibuix sempre ens donarà força per tirar endavant.

report: Àngesl Prat
fotografia: Josep Mª Farre

　

Trobada d’estiu a la Vall de Riells del Montseny

La trobada d’aquest dijous ha estat especial per diversos motius: el primer és la retrobada d’en Pep Serola després de l‘ensurt que va patir fa un parell de mesos i que no li ha permès acompanyar-nos a dibuixar fins el dia d’avui. Un altre és l’emblemàtic lloc triat per aquest reencontre: la dita abadia de Riells del Montseny, que en realitat mai ha estat abadia, i que deu el seu nom al pare Escarré, abat de Montserrat, que deia d’en Mn Pere Ribot, rector d’aquesta parròquia durant bona part de l’obscura quarantena franquista, que ell era "abat dels abats". Així, essent oficialment ermita i parròquia, va estar investida d’abadia de manera extraoficial, i així se li rendeix homenatge fins avui, on un cartell a la porta de l’església anuncia el flamant títol de "Abadia de Sant Martí de Riells".
 

Doncs en aquesta petita i encisadora abadia ens hem trobat per dibuixar un somriure a la cara d’en Pep. Ens hi hem arribat una bona colla, i fins i tot de Barcelona han vingut a dibuixar: la Teresa Moyà, l’Àngela Buil i la Mercè Derbrà s’han perdut (mai més ben dit) per aquestes contrades, atretes per la proposta i la bona companyia.


La Montse Fando també s’ha perdut abans d’arribar, però ha fet una bona troballa que deixem per un altre dia: l’ermita de Sant Llop, dins al mateix municipi, que també mereixerà la nostra atenció, però això serà en una altre ocasió. Abans de tot però, la foto inicial, on hi faltaven quatre agosarats que han arribat abans, i després de remullar-se el cul a les piscines de Les Agudes i dinar a l’hostal: el Bernardo, la Montse Gispert, en Pais i la lloretenca Rosa Haba

El lloc es mereix la visita i la dibuixada, ja que la pau s’hi respira des de que s’hi arriba fins que marxes. Xiprers i pedres queden retratats des de tots els angles. I fins i tot, algú s’arriba fins l’hostal Bell-lloc, al darrera de l’abadia, per dibuixar façana i jardins. Ha estat una tarda encantadora, sense la xafogor dels dies passats, fins i tot passant un pel de fresca, que ens ha obligat a cercar rebeques i flassades en els racons oblidats dels cotxes. Aquí podeu veure les obres i la foto final, ja tots ben abrigadets, fora d’algun valent o valenta.

En acabar, cerveseta o refresc a l’hostal Bell-lloc, sota les ombres de la seva terrassa i envoltats de fúcsies i hortènsies, amb l’alegria de la retrobada i la satisfacció de gaudir en bona companyia després de fer d’allò que més ens agrada: dibuixar com descosits. Va per tu, Pep, i que t’acabis de posar ben fort!

report Ângels Prat
fotografia: Quel, Agusti,Bernardo

Aquest dijous a Girona, ens ha acaronat molta caloreta més del que hauríem volgut.

Tarda xafogosa, però no hi ha res que ens espanti, ni el fred ni la calor, a més dibuixant ens concentrem tant que ni ens adonem de la calor, ni dels turistes que passen amb la cara vermella i brillant, ni de les formigues (la Núria i en Jordi han aguantat la seva incursió).

Només de tant en tant, quan fem una ratlla que no toca o un color que no és el que realment volíem, ens envaeix la calor i ens notem mig deshidratats.

Aquest dijous s'ha estrenat la Sylvie, una artista francesa que passa les vacances a Platja d'Aro, aquí podeu veure com és la Sylvie.


La Teresa i la Silvia també han desafiat la calor i han vingut de Vic, magnífic dibuix a on es veu part de les escales de Sant Martí que reben el seu nom de l'església barroca de Sant Martí Sacosta que es troba al seu capdamunt.

 

 

   

En el seu inici, les escales es bifurquen en dos camins per donar pas a la pujada de Sant Domènec, que passa per sota el característic arc d'estil gòtic renaixentista del Palau dels Agullana, és en aquest lloc on han triat per dibuixar L'Amadeu, en Ton, el Llorenç, i en Quel al mig de les escales.

Aquí podeu veure els altres artistes sketchers valents (L'Assumpció la Montse, La Toni, l Agusti, en Pere.....) que s'han atrevit a desafiar la calor, això si, tots a l'ombra, Bé, gairebé tots,


l'Aleix sempre li agraden els racons que no hi ha gaire ombra, però tot i la calor, li surten els dibuixos super "xulos".

 

I el resultat ha estat una tarda ben aprofitada i com sempre amb la hidratació final sota les porxades de la plaça del vi.