La Devesa de Girona, pulmó verd de la ciutat, un clàssic de les tardes d'estiu,

La Devesa: ombrívola, fresqueta i platanera.

Aquest passat dimecres 18 de juliol, oblidant la fatalitat històrica de la data i amb plena canícula del mes de juliol, aproximadament una vintena d'sketchers ens vàrem reunir al Parc Urbà més gran de Catalunya que és la Devesa de Girona.


Havíem quedat a les 17 hores a la Porta Sud del Jardins Francesos al costal de l'Espai Cívic La Rosaleda però la cosa es va retardar una miqueta perquè unes agosarades lloretenques, la veterana Montse Fando i la Magali, que s'estrenava com a sketcher, es van perdre per les 40 ha. que consta aquest espai tan singular.
No importava massa, ja que la fresqueta que deixaven anar els 2.500 plàtans, tan alts, que porten sent el pulmó de la ciutat des de fa més de 150 anys, era molt agradable i invitava a la relaxació, la tranquil·litat i la conversa. 

 

 

I és que, companys de llapis, la sufocant tarda va convertir-se per la màgia del lloc en un desitjable "escenari grandiós" per dibuixar, tal com deia l'escriptor Narcís-Jordi Aragó en la seva obra "La Devesa, paradís perdut".
Un cop ja reunits ens vàrem dispersar pels inquietants i ombrívols senders de plàtans, triant cadascú el racó que més li va fascinar.
També vàrem tenir l'alegria de comptar amb la presència d'en Pere Camarniu que, s'ha deixat veure poc darrerament en les sketxades.
Això va compensar les absències d'uns quants estimats incondicionals que estaven a Oporto al Simposi Mundial USK, cosa que despertava l'enveja de tots els que hem quedat sense poder-hi anar.

Però tornem al dibuix que és el que ens uneix i que vam fer tots al raconet que vam preferir gaudint com ja he dit de les ombres i les arbredes del lloc. Fins i tot algú es va decidir per la torreta de fora que no és ni més ni menys que uns lavabos públics en un edifici que recorda un petit pavelló d'un chateaux francès, coses de la moda arquitectònica de l'època de construcció.

La varietat temàtica la podeu comprovar amb els dibuixos que varen sortir d'aquella tranquil·la vesprada. Passades les 7 de la tarda, ens vàrem retrobar tots al costat de les palmeres del costat de l'entrada per admirar el que cadascú havia fet (que sempre ens agraden més els que han fet els altres, som així i és inevitable) i fer la foto finish habitual.

 

Alguns encara vàrem allargar una estoneta la jornada al Bar de la Rosaleda per hidratar-nos i petar una xerradeta. La veritat és que feia mandra marxar d'aquell indret majestuós, inquietant i ple d'ombres que ens podria explicar 1000 històries de gironins que han passejat, estimat i gaudit durant moltes generacions.

report: Macjepi

fotografia: Pep, Carme, Rossy