Aquesta tarda una altra vegada, plens d'entusiasme i molt feliços de retrobar-nos, ens hem citat al Monestir cistercenc de Santa Maria de Solius, fundat en 1967. Estem pletòrics com el dimecres passat, i és que la veritat, aquest confinament ha estat molt i molt llarg, i molt difícil de portar per a molts de nosaltres sobretot pels companys qui han hagut de viure les pitjors circumstàncies d'aquesta pandèmia i amb qui ens solidaritzem ben segur.
Anant de Girona cap a St. Feliu de Guíxols, sortint d'un trencall que hi ha prop de Santa Cristina d'Aro, i després d'uns revolts que fa la carretera, el primer que veus en arribar és el campanar de l'església parroquial de Santa Agnès de Solius, que sembla enfilar-se per sobre els arbres per donar-nos la benvinguda.
Aquest conjunt arquitectònic format pel Monestir i l'església són part del patrimoni arquitectònic de Catalunya.
Els monjos que l'habiten viuen de l'oració i del treball, amb una petita hostatgeria, un interessant taller d'enquadernació artística de llibres i el cultiu de la terra. A més s'ha anat fent molt conegut pels seus famosos diorames de pessebres.
Bé, amb la puntualitat pròpia de qui s'apresta a gaudir d'un bon àpat, els sketchers, hem anat arribant a l'aparcament que hi ha a l'entrada del Monestir, edificació que es va descobrint a poc a poc entre els alts pins que l'envolten. Com sempre, cadascú de nosaltres hem intentat esbrinar el lloc més adient per plantar la nostra cadira i posar-nos a la feina. Ha estat un dia calorós d'estiu el que se'ns ha vingut a sobre de cop, i per tant miràvem de situar-nos a l'ombra de l'abundant vegetació que envolta al Monestir. Així doncs, després de donar algunes petites voltes per l'entorn, cada un de nosaltres per fi ha trobat el seu millor raconet i ens hem disposat a dibuixar. Ni molt lluny, ni molt a prop dels nostres companys, respectant les distancies com ordena la "nova realitat", però tampoc molt allunyat, per poder compartir el caliu de la inspiració artística que ens uneix.
També hem tingut una petita divertida anécdota: tant bon punt havíem arribat, vam poder veure moltes mascaretes que van començar a tremolar per moments penjades al braç, d'una sola orella, o dins les motxilles perquè de sobte vàrem veure pujar un cotxe de la policia local, qui segurament, alertada per la inusual presència de tants de cotxes i tantes persones dirigint-se cap al Monestir, van voler venir a esbrinar que hi feien allà. Tots ens vam mirar per veure si érem 1 metre i mig lluny del nostre company i mascaretes al seu lloc automàticament, encara que aparentment tothom respectava el distanciament... Nois!, els policies van fer mitja volta i van marxar amb un mig somriure maliciós!
Report: Rossy Aguilera
Fotos: Montse- Gloria-Rossy-Àngels-Juma
