Medinyà sembla marcat per l’infortuni que persegueix als catalans. Malgrat els seus esforços, la independència (en aquest cas municipal), no és més que un miratge que a vegades ha tocat amb la punta dels dits, però que a hores d’ara només és un bonic desig dels seus nou-cents habitants que, avui, pertanyen a Sant Julià de Ramis.
Documentat des del segle XI, l’existència de Medinyà es fonamenta en el seu castell, veritable nucli original. Els seus orígens medievals confereixen al poble un aspecte atemporal, com si el seu rellotge s’hagués detingut des del temps dels senyors de Medinyà. I alguna cosa deu tenir quan, al segle XIX, Hans Christian Andersen el va anomenar en el seu llibre de viatge per Espanya.
Però avui, amb la pluja i el vent, pocs s’han animat a pujar el turó que senyoreja l’antiga edificació, i la majoria ens hem conformat a dibuixar el suggerent perfil que s’albira des de la carretera. Ben aixoplugats de les inclemències atmosfèriques i davant un cafè amb llet calentó, que ja era hora que arribés la pluja i la fresca, hem dibuixat la seva silueta envoltada de bosc i coronada per un cel gris i tristot.
Però no han faltat els valents que, al poble i refugiats entre les voltes, han captat imatges precioses de la vila.
Aquí hi tornem a dibuixar de tant en tant, i ens agrada fer-ho. Així que, no cal dir-ho, tornarem
Crònica: Àngels Prat
