Anar a un simposi internacional de sketchers és sempre una aventura. I com que cada un explica la Fira com li va, jo explicaré la meva.
A Toulouse ens hi vam arribar gairebé una trentena de gironins, que vam intentar estar coordinats gràcies a la tecnologia per poder fer una foto de grup, cosa que vàrem aconseguir el penúltim dia de la trobada, a Port Viguerie. Però és clar, un cop arribats a la Ciutat, no era fàcil trobar-nos tots: uns anàvem amb família, d’altres sols o en companyia d’altres sketchers, uns, allotjats en hotels, d’altres a càmpings, apartaments o Air B&B. El cas és que, en el meu cas, vaig anar trobant als companys en diferents indrets mentre dibuixava, passejava o en l’espai del Simpòsium.
El primer que cal esmentar és la terrible calor que feia a Toulouse, que va fer que en alguns moments fos difícil poder dibuixar al carrer. Així i tot, tot va sortir com s’esperava, els tallers i les demos es van realitzar sense problemes, sempre cercant zones ombrívoles on refugiar-nos.
El més impactant d’aquestes trobades és la diversitat de procedències i l’afabilitat dels dibuixants que ens unim en aquest esdeveniment artístic. Arreu trobes somriures i pots encetar una conversa, en anglès majoritàriament, en qualsevol moment. Aquest any era molt fàcil distingir als sketchers, perquè es va dissenyar un identificador comú, per inscrits i no inscrits, i això va facilitar la identificació entre nosaltres (a banda de portar la cadira, és clar.
Jo vaig arribar a Toulouse el dia abans de l’inici oficial del Simpòsium, el 14, i vaig marxar l’endemà, el 19. El meu temps i el meu cor es va dividir entre la família i la participació en les diferents activitats proposades: sketchwalks, drink and draws i cerimònies oficials de la trobada. Sortosament, tinc una família meravellosa que sempre m’ho posa fàcil i vaig aconseguir una equilibri gairebé perfecte entre ambdós objectius: l’artístic i el familiar.
Crònica: Àngels Prat
