Aquesta setmana, el lloc escollit per passar un bon matí ha estat Vilabertran i més concretament la Canònica de Santa Maria. És un lloc monumental, molt ben restaurat, un lloc que convida a escoltar el silenci i deixar a la llibreta un bon record. Però (sempre hi ha un però), som cada cop més els que practiquem la cultura del llapis, i gràcies a la nostra afició visitem llocs que han sobreviscut a guerres i altres inclemències al llarg de la història. Aquesta reflexió hauríem de tenir-la en compte quan visitem aquests llocs i rendir-los el tracte que es mereixen. No és només dibuixar, sinó també saber estar, pensar una mica on som i que sempre som ben rebuts. Que continuï sent així només depèn de nosaltres.
Crònica: Rosa Haba
Segons alguns filòsofs i alguns poetes tot el coneixement i l'existència humana depenen del binomi lluny i a prop.
Avui, a l'Alt Empordà, a la meravellosa Canònica de Santa Maria de Vilabertran, segurament sense ser-ne conscients, aquesta relació entre la proximitat i la distància ha quedat perfectament evidenciada. Uns s'han enfonsat en les interioritats romàniques del claustre i els altres han buscat la perspectiva distant de l'abadia. De lluny i de prop, com sempre, per captar-ho tot i projectar tantes visions com mirades, i tantes llums, ombres i colors com dibuixants.
I és que a la nostra manera, a vegades gaudint i a vegades patint, també fem alguna cosa semblant a la poesia.
Crònica: Enric Ramionet
