Amb aquest escrit de la Maria Climent, avui acomiadem una vida:
"No sé per què, vaig créixer amb la idea absurda que cada decisió, per petita que fos, em canviaria el futur, sense remei. Fins que em vaig adonar que controlem ben poca cosa, del futur, que sempre hi ha una part incontrolable que ens farà una marranada al quadre que tan bé ens sembla que ens està quedant.
La vida la tracem a pinzellades i quan se'ns acaba, deixem un dibuix, que va des d'allò més bonic fins allò més horrorós.
I quant a aquesta part incontrolable - diguem-ne atzar o coses que passen o diguem-ne vida - li agafa per fer el que vol, de la teva tela, et veus preguntant-te com és que ja no te'n surts a esclatar en rialles com abans, quina part se t'ha esquerdat mentre no miraves.
Ens espera un demà incert, una part incontrolable. I tenim només a l'abast una pinzellada de colors i la traça que aprenguem per millorar-ne les pífies. I encara així haurem de parlar de vida sobre una tela que s'embruta sola i que no podem recomençar.
I mirarem de ser valents i de pintar-la com bonament puguem, i serem dignes i sí, parlarem de vida, mal que li pesi a l'atzar"
Apendre a estimar-se la vida quan la vida fa mal (una part d' una cançó d'en Lluis Llach),
Has estat molt valenta, digna, has pintat i repintat la teva tela i has estimat la vida, tot això és el que t'hem vist fer, dia darrer dia, ara només esperem que continuïs pintant cels blaus, núvols blancs i dies de color de rosa, siguis a on siguis.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada